L'imparcial a Metròpolis

Un altre dels poemes que formen part del cicle “l’imparcial”, és el que trobareu a continuació. En aquest cas es tracta d’un breu poema inèdit, d’una excepcional modernitat si tenim en compte l’any en què fou escrit, en el qual “l’imparcial” no apareix com a personatge sinó com a observador intrínsec.



L’imparcial a Metròpolis

Sent cada cop sec
del sord batec
d’una ciutat de possibles.
Entre calçades d’excuses
i cruïlles de criteris,
déus bords
erren superbs,
exhibint auris prismes,
sacs curulls de fins
i escassos misteris.


(parís, 1901)

L'imparcial i el suicida

L’obra que presentem a continuació forma part d’una sèrie de dotze poemes, protagonitzats tots ells per un observador misteriós a qui Pella anomenà l’imparcial. Aquests daten del període que el poeta passà a París (1901-1902), i foren escrits amb només vint-i-un anys. Són una bona mostra de l’obra més primerenca i immadura de Frederic Pella, on, malgrat el poeta encara no havia assolit la plenitud de la seva lírica, ja s’hi observen referències a algunes de les seves obsessions i certs elements característics del que seria el seu particular estil.

D’aquests dotze poemes sobre “l’imparcial”, als originals dels quals hem tingut accés gràcies als descendents del poeta, tan sols tres foren publicats. Aquests s’inclogueren al número 14 de la revista d’art Gridato Aveste (Napoli, novembre de 1931) i són, pel que s’ha pogut esbrinar fins la data, la primera mostra de la poesia de Pella que fou editada.
El poema que segueix és un dels tres publicats.

L’imparcial i el suïcida


Es fon amb sa càrrega i mor, de nit,
vora el pont que trenca el riu.

Un tros enllà,
rera un pi sec a punt d’estella,
l’imparcial,
ho atalaia i somriu,
fent guimbar el puny
mentre murmura un fetill.

D’un bot s'arramba al cabal
i cerca la petja d’un instant
l’existència del qual
fou precisada
molt abans del salt.



Frederic Pella (París 1901)