Des que va començar aquesta investigació, els membres de l'equip hem considerat vàries hipotesis sobre el que va fer Frederic Pella entre 1902 i 1918. Actualment, i després d'una minuciosa tasca, tenim indicis per creure que el poeta estigué vivint a Sant Petersburg fins que esclatà la revolució. Certes pistes ens porten a considerar la possibilitat de que formés part del moviment Nihilista Revolucionari. Tot i així, aquesta informació es basa en una sèrie de conjectures que encara no han estat degudament contrastades, per tant, ens guardarem de publicar res al respecte fins que els resultats de la nostra investigació siguin irrefutables.
De moment podem estar segurs d'una cosa, i és que el 1904, tan sols dos anys després de perdre-li la pista a París, Frederic Pella publicà un poema en un fulletó literari a Bratislava.
Sabem ben poc sobre quan de temps s'estigué a la capital eslovaca i de quins cercles hi freqüentà. De fet tot el que podem assegurar és que tingué contacte amb el jove Stefan Czerepok. Eren època d'avantguardes, i a Stefan Czerepok, poeta oblidat, pintor mediocre i editor del pretenciós fulletó Pruzného, li degué semblar que incloure un poema en un idioma que no comprenia ningú tenia quelcom de trencador. O això o quedà fascinat per la sonoritat jocosa dels sis versos que li entregà aquell boemi excèntric que venia de París. De fet, la curta carrera literària de Czerepok (morí tísic als vint-i-nou anys) dona molta més importància a la sonoritat dels textos que al seu significat, fins al punt de que en el seu darrer llibre de poemes titulat Tata Bataz, ni tan sols empra paraules amb significat, sinó, tal com ell mateix explica al pròleg, "sil·labes lliures".
La veritat és que no sabem res més del que Pella féu en aquella ciutat, ni en quina mena de cercles degué moure's. Un poema en un fulletó intrascendent i el silenci, això és tot. Tanmateix, Bratislava sembla una més que possible parada en l'hipotètic viatge del nostre poeta cap a Rússia.
El poema publicat a Pruzného és el següent, i malgrat pugui diferir formalment de bona part de l'obra coneguda de Pella, la presència de l'instant com a subjecte és genuïnament Pellesca.
És l’instant el que ens pertany,
i no calen intèrprets:
sorprèn,
colpeja el clatell
i de cop som a fora
somrient.
(Bratislava, 1904)
